Gràcies!

Voldria donar les gràcies a tothom que ha participat a les eleccions de l'Assamblea de Representants del Consell per la República. I, és clar, en especial als qui m'heu votat. Moltes gràcies! Espero estar a l'alçada de les expectatives! 

Moltes mercès també a tothom que ha treballat per a que aquest procés arribi a bon port. Per vosaltres, per tothom, intentarem fer-ho bé.

 Candidata a l'Assemblea de Representants del Consell per la República

Em presento com a candidata a l'Assemblea de Representants del Consell per la República. Vull poder ajudar en alguna cosa, fer quelcom, necessito no estar de braços creuats. Ja en tinc prou de moure'm només quan algú altre diu que cal moure's, necessito actuar autònomament per a sentir que el que faig té un sentit.

Si guanyo, aquest blog serà on explicaré i demanaré opinió sobre accions a dur a terme.

Sobre l'1O

Quan un estat es dedica a:

- Incautar cartells, pots de cola i escombres

- Incautar ventalls perquè diuen "Sí"

- Parar rues de gegants perquè el gegant duu un "Sí" a la mà

- Registrar impremtes

- Registrar cotxes de treballadors de les impremtes

- Prohibir publicar anuncis a medis de comunicació

- Obrir cartes i no enviar-les perquè duen un banner que diu "democràcia"!

- Tancar pàgines web

- ...

És realment una democràcia aquest estat?

Política i Putilítica

La política com a manera de fer un bé global a la societat i les decisions polítiques com a decisions que han d'afavorir la majoria de la població semblen fenòmens en perill d'extinció. Els putilítics, espècia invasora del panorama polític, els estan exterminant. Un putilític és un polític que prostitueix el seu càrrec públic per a benefici personal, que prostitueix les decisions que haurien d'afavorir la societat per a afavorir la seva persona i els seus amics, que no pren decisions per a un bé global, si no que les pren per a poder continuar al poder. En fi, un putilític és algú que prostitueix la política per a fer que l'afavoreixi a ell o al seu partit i no a la societat. El problema amb els putilítics és que són difícils d'erradicar, es defensen entre ells formant pinya. A més, no dubten a no deixar créixer els polítics autòctons, aquells que realment s'han posat en política per a ideals socials, els ofeguen fins que moren, o fins que el virus de la putilítica els ha contaminat i esdevenen, també, putilítics. De vegades, polítics contaminats per la putilítica intenten combatre la malaltia, però igual que els zombis de la televisió, el virus sempre acaba guanyant. Esperem que, com a la pel·lícula "I am legend", algun polític que sigui immune a la malaltia investigui fins a trobar una malaltia que pugui erradicar la putilítica de la terra. I és que si no, ben aviat, vés a saber si quedarà societat, o tots viurem en un món salvatge on tothom s'ha de defensar dels atacs del veí...

Soroll

El soroll és omnipresent en la nostra societat. Sembla que no hi hagi manera d'evitar-lo: els polítics fan soroll per a que es parli d'ells, els jutges fan soroll amb sentències que amenacen de trencar la convivència de la societat, el soroll dels cotxes i de les motos al carrer, etc. Però no podríem tenir com a mínim un lloc lliure de fresses a l'interior dels edificis? Estaria bé que els arquitectes tinguessin en compte, en el disseny de l'edifici, la reducció del soroll ambient. Posar absorvidors de soroll damunt dels túnels del metro, evitar que la recepció dels edificis públics sigui una gran caixa de ressonància aplicant a les parets i sostres materials que absorveixin la fressa i aplicant materials que ens ajudin a reduir la fressa ambient. Si us plau, arquitectes, penseu en la nostra tranquilitat, les nostres orelles i el nostre benestar espiritual: comenceu a dissenyar edificis silenciosos!

Crisi global

De la crisi, tothom en parla. Jo, però, em pregunto una cosa: és la crisi realment econòmica, o tenim una crisi de valors? Per què hi ha la crisi? Potser perquè vam estirar més el braç que la màniga? Quin món volem, realment? Un món on si no creixes, desapareixes, o un món on l'equilibri es pugui mantenir?

Ara, per resoldre la crisi, què fem realment? Abaixar les despeses, per descomptat, probablement és necessari. Però fem alguna cosa més? No caldria potser educar la gent per a mirar el que consumeixen? No seria millor propiciar el consum de productes locals per a reduir despeses de transport, i emissions de CO2, i de passada, activar les economies locals de tot arreu del món? N'hi ha prou amb rescatar bancs que no han mirat si el que prestaven valia realment el preu que en donaven?

Reflexionem-hi!

Adhesió a l'editorial "La dignitat de Catalunya"

Jo també em sumo a l'editorial que 12 diaris catalans (La Vanguardia, El Periódico, l'Avui, Diari de Girona, El Punt, Segre, Regió 7, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa i El 9 Nou) han escrit el dia 26 de novembre, i en la que s'hi han adherit un munt de gent i d'organitzacions socials. Llàstima que no confio massa en el que significarà tot això... Però per si la voleu llegir, aquí la teniu:

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.